Setmana 25

De Madagascar a l'Illa Reunió

A quinze minuts de l’aeroport de Roland-Garros, vaig entrar a un supermercat Carrefour enorme. Prestatgeries i prestatgeries de menjar, que contrastaven amb les petites botigues de queviures que hi havia a Madagascar. Un vol de menys de dues hores havia sigut suficient per trobar-me en un món completament diferent. El contrast cultural, paisatgístic i faunístic entre Madagascar i l’Illa Reunió era abismal.

Les sinuoses i lentes carreteres de Madagascar havien quedat substituïdes per l’asfalt impol·lut de l’illa francesa de La Reunió. Els caòtics pobles malgaixos envoltats de camps d’arròs, on la gent treballava sense l’ajuda de maquinària moderna, havien estat substituïts per pintorescs pobles més ordenats i tranquils. I els turons argiloses de l’illa roja contrastaven amb les muntanyes cobertures de bosc tropical de La Reunió.

M’havia acomiadat de Madagascar visitant un dels boscos que més m’havien captivat: la selva del Parc Nacional Ranomafana. Un gran final per un país que m’havia anat sorprenent a mesura que avançava el viatge. A Ranomafana vaig tenir el privilegi de trobar alguna de les espècies de lèmur més amenaçades del planeta, com el lèmur daurat, el lèmur de nas ample i el lèmur de collar.

Durant els primers dies a l’Illa Reunió m’havia deixat sorprendre per la singularitat dels paisatges de l’interior d’aquesta illa. Un territori protegit pel Parc Nacional de La Reunió i declarat Patrimoni Mundial per l’UNESCO. Visitar el Circ de Salazie i caminar fins a la famosa cascada Trou de Fer va ser un dels punts àlgids del meu recorregut. Durant molts anys, aquest circ envolat de parets vertiginoses havia estat un territori pràcticament inaccessible, on s’hi refugiaven els esclaus que s’escapaven de les plantacions de la costa. Ara s’hi podia arribar còmodament amb cotxe, seguint una regirada carretera, però la sensació de trobar-se en un territori salvatge i indòmit no desapareixia.

Vaig acabar la setmana visitant un dels grans atractius d’aquesta bella illa de l’Índia: el volcà Pitón de la Fournaise. M’hauria agradat ascendir la silueta cònica d’aquesta volcà, un dels més actius del món, però feia menys de vint dies que havia entrat en erupció i, per seguretat, estava prohibit acostar-s’hi.