Setmana 21

La melodia del cant de l'indri

La naturalesa no deixava de sorprendre’m. Tenia la pell de gallina i un somriure dibuixat a la cara. Acabava d’escoltar el cant de l’indri, el lèmur més gran de Madagascar. Els seus crits encara ressonaven entre les copes dels arbres de la Reserva d’Analamazoatra. M’hauria encantat saber què significaven. Però malauradament no era capaç de desxifrar els més de 250 sons que poden emetre aquests lèmurs amb cara d’os de peluix.

Cada matí els indris segueixen la mateixa rutina. Després de despertar-se amb la sortida de sol, baixen de la part més alta dels arbres fins a uns cinc metres d’alçada. Allà comencen els deu minuts de lavabo. S’estan quiets durant aquesta estona, i des dels arbres van caient projectils. No és un bon moment per posar-se a sota seu…

La seqüència matinal continua amb l’estrident cant de l’indri. Uns sons que s’escolten a kilòmetres de distància, i que els hi permeten comunicar-se amb els membres del seu grup. Després dels càntics, comencen a moure’s i a alimentar-se de fulles.

Seguir-los mentre anaven saltant d’un arbre a un altre no va ser una tasca fàcil. Era impossible igualar el seu ritme, capaços de cobrir una distància de deu metres amb un únic salt. Jo avançava lentament. Mentre apartava la frondosa vegetació de la selva i intentava no patinar.

quinuituq-s21-indri-madagascar

Pocs minuts després, ja havia perdut els indris de vista. I només podia escoltar els seus cants llunyans. Però vaig tenir la sort de topar-me amb una nova espècie de lèmur, que s’alimenta dels mateixos arbres que l’indri. Movent-se àgilment entre les branques hi havia vuit sifaques de diadema.

Lentament van anar baixant, mentre buscaven els fruits dels arbres que m’envoltaven. Vaig tenir algun exemplar a menys de dos metres. Ell menjava tranquil·lament, mentre jo el fotografiava sense fer moviments bruscos. M’havia quedat mig agenollat, en una posició molt incòmode, per mantenir l’equilibri en un pendent molt pronunciat. Cada cop em feien més mal les cames, però volia evitar espantar a l’animal.

Vaig resistir com vaig poder i quan finalment el sifaca que tenia al meu davant ja havia marxat, vaig aprofitar per moure’m i estirar una mica les cames. Segurament encara tenia les cames mig adormides mentre baixava per un fort pendent selva a través, i va ser part del motiu pel qual vaig patinar i vaig començar a lliscar muntanya avall. Tenia les mans ocupades amb el material fotogràfic, així que no vaig aturar-me fins que vaig xocar amb les costelles amb un arbre.

Les càmeres, per sort, estaven intactes. Una de les meves costelles trigaria uns quants dies a recuperar-se…

Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.