Setmana 18

L'arribada a la Reserva de Kariega

Sempre havia volgut fer un voluntariat relacionat amb la conservació del medi ambient. Per això, durant la preparació de la meva ruta per l’est i el sud d’Àfrica, vaig estar buscant algun projecte en què col·laborar.

A Sud-àfrica és on vaig trobar la majoria d’opcions. Quasi totes elles consistien a col·laborar amb l’equip de recerca o conservació d’alguna reserva privada. Hi havia moltes propostes interessants. I finalment vaig escollir el projecte de la Reserva Privada de Kariega. Per una banda, perquè estava situada a prop de Port Elizabeth, on acabaria la ruta per la Garden Route, i, per altra banda, perquè vaig veure que era una reserva molt implicada en la conservació de la naturalesa.

Quan mesos després vaig arribar a la reserva de Kariega, no sabia exactament què m’esperaria allà. No tenia gens clares quines tasques hauria de fer, ni com seria el meu dia a dia allà.

Per començar, vaig instal·lar-me a una casa on viuria amb la resta de voluntaris. En total deu persones d’arreu del món. La casa estava a dins de la reserva, per on hi havia elefants, rinoceronts i lleons. Tot i això, el jardí estava tancat, així que ens podíem moure lliurement.

L’endemà vaig descobrir quina seria la tasca dels voluntaris de la setmana. Col·laboraríem amb el cens anual dels animals de la reserva, juntament amb l’equip de conservació.

El motiu pel qual calia censar els animals em va crear un cert conflicte. Censar els animals era necessari per analitzar si el nombre d’espècies estava amb equilibri amb la vegetació i amb els depredadors. En cas que d’haver-hi superpoblació aleshores l’excedent d’individus es vendria (molts cops a granges de caça) o sacrificaria.

Les reserves privades (i també els parcs nacionals) a Sud-àfrica estan delimitats per una tanca. Això es fa per evitar conflictes entre els animals i la població. Però aquesta limitació en el moviment dels animals és el que origina la necessitat de regulació. Com més gran és una reserva menys interacció humana necessita per tal de mantenir l’equilibri. En el cas de Kariega, en ser una reserva petita (unes 12.000 hectàrees), cada any calia fer accions per assegurar el futur de l’ecosistema de la reserva.

Seria ideal que aquestes reserves privades no haguessin d’existir. Que hi hagués suficients espais naturals al país. Però la realitat és que les reserves privades juguen un paper fonamental en la conservació de molts espais naturals (amb tota la fauna que hi viu) dins el país. Sense aquestes reserves s’haurien destruït totes aquestes zones salvatges, per fer-hi granges o camps de conreu.

Per això la conservació de l’ecosistema sempre és la prioritat en les reserves privades ben gestionades. Com em va dir l’ecologista de Kariega: “salvar un animal no serveix de gaire si no pots mantenir el seu espai natural“. Un animal sense el seu ecosistema passa a ser dependent dels humans, i està condemnat a l’extinció.

També vaig saber que un dels propòsits de la reserva de Kariega, i del conjunt de reserves privades de la província d’Eastern Cape, era anar ampliant el seu territori per acabar-se fusionant mitjançant corredors naturals. Així el seu espai seria molt més gran, i pràcticament no caldria cap mena d’acció humana.

Vaig veure que no tot sempre és blanc o negre. I, encara que totes les reserves privades tenien algunes coses que no m’acabaven de fer el pes, la seva aportació en la conservació dels animals salvatges africans i del seu entorn era indiscutible.

Amb les idees més clares, ja estava preparat per començar el cens dels animals.

Postals de la primera setmana a la Reserva de Kariega

“Treballar” a l’exterior, en un entorn tan bonic com el de la reserva de Kariega va ser un gran privilegi. El paisatge dramàtic d’aquesta reserva, on se succeeixen els turons i les valls, em va deixar bocabadat des del primer dia.

I entre les diferents tasques de la setmana, també va haver-hi temps per fer alguns safaris i continuar gaudint dels animals africans.