Setmana 16
Els gegants del desert
Els arbres del Kalahari em van captivar des del moment en què vaig arribar al Kalahari. Ja portava tres setmanes al parc, i seguia sorprenent-me per la seva bellesa. Troncs robustos, des dels que naixien branques de formes inversemblants, coronades per petites fulles espinoses. La manca d’aigua havia definit la seva naturalesa.
L’espina de camell (Acacia erioloba) i l’arbre dels pastors (Boscia albitrunca) eren els arbres que més havia trobat durant el meu recorregut pel Parc Transfronterer del Kgalagadi. Molts d’ells encara resistien les condicions adverses d’aquell territori. Altres havien sucumbit al pas del temps, però els seus troncs encara es mantenien erigits. Recordant tot el que havien sigut.
Una setmana més, no vaig parar d’aturar-me per apreciar i fotografiar aquestes meravelles naturals. Sovint solitàries, però de vegades acompanyades per alguna au rapinyaire, reposant entre les seves branques; algun òrix del cap, aprofitant l’ombra de les seves branques; o algun felí, utilitzant els troncs per marcar el seu territori.
Aquestes fotos són un petit homenatge als gegants del desert:
Un final de setmana immillorable
Hi ha dies que compensen totes les esperes infructuoses. Els kilòmetres improductius, a la recerca d’algun felí. L’últim dia d’aquesta setmana, va ser un d’aquests.
Havia sortit el primer del càmping de Twee Rivieren, i vaig decidir anar per la pista que avança pel costat de la llera del riu Auob. Quan feia uns trenta minuts que conduia, vaig veure una figura avançant lentament per la pista. Era un felí, i tenia taques. Un guepard o un lleopard. Quan vaig fixar-m’hi una mica més, vaig apreciar la seva figura esvelta i la seva llarga cua. Era un guepard. Una femella.
Caminava lentament per la pista. I jo vaig tenir el privilegi d’anar-la seguint. Quan la pista era prou ampla per avançar-la, passava lentament pel seu costat i em parava uns trenta metres més endavant. Veure-la caminant cap a mi, amb la càlida llum de l’albada, era una de les escenes que feia temps que buscava.
Vaig poder-la seguir durant més de tres hores. Fins que el guepard va arribar a on hi havia quatre lleons menjant-se un òrix. Un guepard no té res a fer davant d’un lleó. Per això, el guepard va desaparèixer ràpidament per sobre d’una duna.
El dia havia començat de la millor manera. Però va acabar encara millor.
Quan ja estava tornant cap al càmping, i em quedaven uns 5 kilòmetres per arribar-hi, vaig desviar-me de la pista principal per apropar-me a la bassa d’aigua de Samevleeing. Sempre és una bona idea mirar si hi ha algun animal bevent allà. Sobretot al capvespre.
Hi havia poca llum. Per això no vaig ser capaç d’identificar una figura marró que estava bevent aigua. Quan vaig mirar a través de la càmera, el cor em va començar a bategar ràpidament. Era un caracal! Un dels felins més esquius del desert del Kalahari. I l’animal que més m’il·lusionava veure.
Finalment estava podent admirar els seus ulls verds i les seves orelles punxegudes.
No hauria pogut acabar millor l’última setmana al Parc Transfronterer del Kgalagadi.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.