Setmana 14

El desert del Kalahari i les seves històries

Portava una bona estona circulant lentament per les pistes del Kalahari, buscant algun animal, arbre, duna o núvol que em convidés a aturar-me, quan em vaig creuar amb una furgoneta que ja coneixia.

Era la furgoneta d’una parella de jubilats de Namíbia. Un vehicle inconfusible: en lloc d’estar puntat d’un únic color, estava pintada amb un mural enorme en el qual apareixien la majoria d’animals del desert. Un disseny que havien fet ells, igual que l’estructura metàl·lica de darrere, que els hi servia d’habitacle durant els seus viatges.

Al creuar-nos ens vam aturar i, com sempre, ens vam preguntar si havíem vist algun animal. Jo els hi vaig dir que havia vist poca cosa durant aquell dia i ells em van contestar:

– Nosaltres hem vist dos guepards. Bé, de fet quatre, perquè els hem vist dos cops. Hem anat a Twee Rivieren perquè demà és el nostre últim dia i volíem menjar un gelat.

Havien conduït 120 km d’anada ai 120 de tornada (unes 6 hores en total) per fer un gelat. Un simple gelat de supermercat  per acomiadar-se del desert després de deu dies de safari.

Em va fer gràcia que haguessin fet tot aquell trajecte per menjar un gelat. Però després em vaig adonar que el gelat era només una excusa. Un petit objectiu per gaudir del camí, un recorregut preciós fins al sud del Parc Transfronterer del Kgalagadi

Vaig admirar la tranquil·litat i simplicitat amb què semblava que vivien.

Alguns instants de la setmana

Durant aquesta setmana, en què des del càmping de Mata Mata he estat fent safaris pel Desert del Kalahari cada dia, he pogut gaudir d’alguns dels albriraments de fauna més impressionants.

quinuituq-s14-lleo

Un gat salvatge africà al Kalahari

A part de veure els tres grans felins al desert del Kalahari, tenia l’esperança de poder veure tres espècies força esquives: el ratel, el gat salvatge africà i el caracal.

Ja havia vist un ratel durant el segon dia al Parc Transfronterer del Kgalagadi, i la meva alegria va ser majúscula quan, uns dies després, vaig trobar aquest preciós gat salvatge africà dormint a sobre un arbre.

Sabia que els gats poden dormir durant moltes hores seguides, però vaig decidir esperar-me pacientment a veure si es movia. Després d’unes quatre hores, es va incorporar i vaig poder-li fer algunes fotos. No va trigar massa a estirar-se de nou per continuar dormint…

quinuituq-s14-gat-salvatge-kalahari

Seguint un lleopard entre les dunes

Després de cinc dies de safaris poc productius per la zona de Mata-Mata, vaig decidir conduir per una de les carreteres que travessen les dunes del Kalahari. En general aquesta ruta no és la millor per veure animals, però em venia de gust conduir per allà per gaudir del paisatge. Sense pretensions.

El que no m’esperava és que allà gaudiria de l’observació d’un lleopard més increïble que he tingut fins ara. A una duna molt propera a la bassa d’aigua de Vaalpan, vaig trobar-hi una majestuosa figura: un enorme lleopard. Estava estirant, possiblement gaudint de l’escalfor del sol després d’una freda nit.

Uns trenta minuts més tard, el felí es va aixecar i va començar a descendir de la duna, en direcció a la bassa d’aigua. Va ser un moment d’una emoció indescriptible. I en què jo vaig ser l’únic testimoni d’aquesta escena màgica. No hi havia més cotxes ni sorolls. Fent que el moment fos encara més especial.

Durant unes meravellosos quatre hores, vaig poder anar observant els moviments d’aquell magnífic lleopard. De tant en tant, el perdia a la distància, mentre es desplaça entre les dunes de color vermellós com una ombra fugaç. Però, en altres instants, el lleopard es va acostava al meu vehicle, regalant-me algunes mirades que no oblidaré mai.

Un matí entre lleones

Feia uns deu minuts que havia sortit del càmping de Mata-Mata, quan vaig començar a veure petjades de lleons a la pista. Eren petjades molt fresques, perfectament dibuixades. I, pel que semblava, hi havia més d’un lleó o lleona.

Instintivament vaig disminuir la velocitat, per poder analitzar bé l’entorn. Els felins estaven a prop.

Durant uns minuts vaig estar seguint les petjades. Just a on desapareixien vaig aixecar la vista i vaig veure el que estava esperant: una lleona. La seguien tres lleones més, i semblava que estaven buscant alguna presa. Es movien amb ritme, i s’anaven mirant amb complicitat.

Possiblement ja sabien que unes metres més endavant hi havia un grup de girafes. Però les girafes ja les havien vist i, sense el factor sorpresa, les probabilitats d’èxit per part de les lleones eren molt baixes. La tensió era evident.

El grup de girafes va començar a corre, allunyant-se del perill. Però, sorprenent, uns segons després una de les lleones va iniciar una cursa al seu darrera. Possiblement per intentar espantar-les, i intentar que alguna s’entrebanqués. Si alguna d’elles queia i la lleona era capaç d’agafar-li el coll, estava condemnada.

Aquell dia les girafes van ser les guanyadores. No va haver-hi víctimes.

Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.