Setmana 13

Del Kruger al Kalahari

La meva ruta per Sud-àfrica no és massa habitual. Encara que tinc previst passar tres mesos per aquest país (el temps màxim permès sense haver d’aplicar per un visat especial), estaré viatjant molt lentament, i centrat només en punts molt específics. Soc conscient que hauré deixat de visitar moltes zones interessantíssimes d’aquest enorme i divers país, però poques coses m’agraden tant com fer safaris i dedicar els dies a observar i fotografiar la fauna africana.

Durant la setmana passada em vaig moure del Parc Nacional Kruger, després de pràcticament un mes allà, fins al Parc Transfronterer del Kgalagadi. Una àrea de conservació situada al Desert del Kalahari, un ecosistema totalment oposat al Kruger. Segurament són els dos parcs més diferents del país. I aquest contrast és el que m’interessava.

Per resumir aquesta setmana, he decidit escriure cronològicament els moments més destacats de cada dia.

Diumenge 30 d’abril

– Em vaig llevar de matinada al Parc Nacional Kruger, al càmping Lower Sabie, per passar les últimes hores de safari a aquest parc sud-africà.

– Va ser un safari poc productiu. Només quan estava arribant a la porta de sortida de Cocodrile Brige, vaig poder veure tres guepards a la llunyania.

– Vaig sortir del Kruger poc abans de les nou, i vaig començar les cinc hores de cotxe fins a l’aeroport de Johanesburg. El trajecte va ser molt còmode, per les autopistes N4 i N12. El moment més estressant va ser l’arribada a l’aeroport, ja que a les grans ciutats sempre és fàcil equivocar-se i agafar la sortida equivocada. Però no vaig arribar a l’aeroport sense problemes.

– Al deixar el cotxe de lloguer em van dir que em cobrarien un suplement perquè hi havia massa pols a dins del cotxe. La veritat és que després de vint-i-vuit dies circulant per les polsegoses pistes del Kruger amb les finestres baixades, l’interior del cotxe tenia un altre color…

– Un cop vaig deixar el cotxe, em va venir a buscar un dels membres de l’hotel Aero Guest Lodge, situat a només cinc minuts de l’aeroport.

– Després de molts dies sense bon internet, vaig aprofitar la tarda per fer còpies de seguretat de les fotos i actualitzar el blog.

Dilluns 1 de maig

– A mig matí vaig agafar el vol des de Johannesburg fins a Upington.

– Vaig arribar a Upington a les dotze passades, i a l’aeroport ja m’esperaven els propietaris de l’empresa de lloguer de cotxes Desert 4X4. Havia llogat amb ells un Suzuki Jimny i tot el material d’acampada, que necessitaria per poder recórrer sense problemes les pistes del Parc Transfronterer del Kgalagadi.

– Un cop em van explicar les particularitats del cotxe (jo mai havia conduït un 4×4), ja vaig sortir de l’aeroport.

– Vaig anar directament fins a un gran supermercat de la ciutat, per comprar bona part del menjar que necessitaria pel mes que passaria al Desert del Kalahari.

– Comprar a un supermercat que no coneixes és molt poca eficient. Després de moltes voltes pels passadissos, vaig acabar comprant tot el que volia, i sortint d’allà més d’una hora més tard.

– Al voltant de les tres de la tarda vaig arribar al Kalahari Monate Lodge, un petit càmping a deu kilòmetres de la ciutat.

– Allà vaig revisar que tingués tot l’equipament de càmping necessari, i per primera vegada vaig muntar la tenda que havia llogat.

– Ja estava preparat per anar cap al Kalahari l’endemà.

Dimarts 2 de maig

– Després de recollir i encabir totes les coses a dins el petit Jimny, vaig començar el trajecte fins al Parc Transfronterer del Kgalagadi.

– El trajecte fins allà va durar unes tres hores. Tres hores de carreteres rectes interminables, sense creuar-me amb pràcticament cap cotxe.

– Cap a les onze del matí vaig arribar a l’entrada del parc.

– La dona de la recepció del parc, em va mirar amb cara de sorpresa i curiositat quan va saber que era la meva primera visita al Desert del Kalahari i que m’hi estaria tot el mes de maig. No és un lloc per tothom. Però jo estava convençut que m’apassionaria.

– Després de deixar la tenda i tot el material preparat, vaig sortir a fer el primer safari. Amb la impaciència i emoció de descobrir un lloc nou.

– Vaig quedar fascinant pel paisatge àrid i silenciós del desert del Kalahari. Ja podia veure les primeres dunes vermellosos, i també els fascinants arbres d’aquesta zona.

– I els animals no van trigar a arribar. Vaig veure els primers òrixs del Cap i springboks. I, sorprenentment, uns vint minuts més tard vaig trobar els primers lleons. En concret tres lleones i dos lleons de melena negra. No hauria pogut tenir un millor inici al Kalahari!

Dimecres 3 de maig

– La llum dels matins al Kalahari és màgica. Mentre vaig començar a conduir, tenia la temptació de parar cada pocs segons per fer una fotografia del paisatge. Però, per altra banda, sabia que, per trobar alguna escena interessant, necessitava continuar avançant per aprofitar les primeres hores del dia.

– Ja havia pogut comprovar que la densitat d’animals aquí era la més baixa que havia trobat durant el viatge. Només hi havia algun òrix del Cap solitari o algun grup de quatre o cinc springbok. Vaig veure també una parella d’estruços.

– Però la sort de nou em va somriure, i vaig tornar a veure lleons una hora després d’haver començat el safari. Una lleona adulta amb les seves cries de quatre mesos. Estaven una mica lluny, però veure jugar els petits lleons és sempre un moment molt tendre.

– Un cop els felins van desaparèixer darrere d’un turó, vaig continuar conduint fins a una de les basses més famoses del parc: la bassa de Kij Kij. És una de les zones preferides dels lleons. Em vaig esperar allà unes hores, però només vaig veure un parell de nyus.

– Durant les hores centrals del dia la temperatura al desert puja ràpidament, i els animals acostumen a estar inactius. Així que vaig anar a descansar al càmping.

– A la tarda vaig sortir a fer un safari, i de nou vaig conduir per la carretera del riu Nossob. Va ser un safari molt poc productiu. Però amb una gran sorpresa final. Quan em quedaven uns 10 kilòmetres per arribar al càmping, vaig poder fotografiar un ratel. Un mamífer força difícil de veure

Dijous 4 de maig

– Després de dos dies molt exitosos, vaig poder comprovar que la sort és un factor molt important quan es fa un safari pel Desert del Kalahari.

– Vaig estar conduint per la carretera del riu Auob, i no vaig veure pràcticament cap animal durant tot el dia. Encara que vaig poder fotografiar alguns ocells interessants, i també els freqüents òrixs del Cap, gemsboks i estruços.

Divendres 5 de maig

– Després de tres nits al càmping de Twee Rivieren, era el dia de moure’m fins al càmping de Mata Mata, a la frontera amb Namibia.

– Em vaig llevar a les cinc, dues hores abans de l’hora en què està permès començar a fer els safaris. No tenia clar quanta estona trigaria a recollir tot el material d’acampada.

– Vaig anar molt més ràpid del que creia, i a les sis ja estava llest. Així que vaig estar una llarga hora esperant-me que obrissin les portes del càmping.

– Vaig trigar unes cinc hores a conduir els 116 kilòmetres que separen Twee Rivieren i Mata Mata. Vaig conduir a poc a poc i vaig fer diverses esperes a les basses d’aigua, per intentar veure algun felí.

– Els felins no van aparèixer, però mentre estava arribant al càmping vaig topar-me amb un grup de girafes. Encara no havia vist aquests fascinants mamífers al Desert del Kalahari.

– Vaig dedicar el migdia a deixar la tenda ben muntada. Estaria a aquest càmping durant les pròximes deu nits.

– Ben a prop de la tenda, vaig veure que tenia uns veïns molt especials: esquirols terrestres del Cap, mangostes grogues i suricates!

– A la tarda vaig sortir a fer un nou safari, per continuar experimentant la quietud del desert. De nou, pocs animals van aparèixer durant la ruta.

Dissabte 6 de maig

– Al matí, mentre esperava que obrissin la porta del càmping per sortir a fer el safari, vaig veure les dades de pluja a aquesta regió del Kalahari. Aquest any, durant els mesos de gener, febrer i març (en teoria, els mesos plujosos), s’havia registrat només 28 mm de pluja. Un 95% menys que l’any passat. Això també explicava per què havia vist poca fauna durant els primers dies al parc.

– De nou va tornar a ser un dia molt tranquil, sense massa albiraments. Però per mi no estava sent gens decebedor. M’estava encantant moure’m pel desert. Les dunes eren hipnòtiques, els arbres transmetien resistència i els ocells rapinyaries em sorprenien sovint amb les seves acrobàcies. Estava envoltat de petits detalls apassionants.

– Al vespre, mentre estava cuinant-me el sopar, va haver-hi una sorprenent tempesta elèctrica. Molts llamps i trons, però sense pràcticament pluja. Per sort va durar poc, i no vaig haver de patir pels llamps durant la nit.