Setmana 5
Per què tornar als mateixos parcs nacionals de Tanzània?
Des de la vora del cràter Ngorongoro vaig començar la setmana celebrant el primer mes del viatge. Em trobava a un escenari perfecte. I després d’haver passat la nit envoltat de búfals, de matinada vam començar a baixar cap al cràter. Sis-cents metres de descens per arribar a un espai de 250 km² i més de 30.000 animals. Un territori popularment conegut com l’Arca de Noè.
Sempre que començo un safari, just quan el sol comença a sortir i ho tenyeix tot amb una llum daurada efímera, desitjo veure algun felí. I sabent que al cràter Ngorongoro és força senzill veure lleons, no podia deixar d’imaginar-me aquest moment. Però no va haver-hi sort. Vaig veure lleons, diversos grups, però no en la situació que tant m’havia imaginat.
Després de diversos safaris, continuo emocionant-me igual quan veig qualsevol animal. Però és cert que a l’hora de fer fotos no deixo de pensar en les situacions que m’agradaria trobar. Sé que és qüestió de paciència, i que com més dies passi a la naturalesa més possibilitats tinc de ser testimoni d’alguna escena memorable. Aleshores no serà sort. Serà persistència.
Segurament per això, quan vaig arribar a Arusha després d’haver fet un safari poc profitós al Llac Manyara, vaig decidir que volia tornar a visitar al Serengeti i el cràter Ngorongoro. Aquest cop faria un safari més curt, de quatre dies en lloc de sis, però tenia l’esperança de veure quelcom especial als parcs nacionals del nord de Tanzània. No m’importava haver de suportar de nou la interminable carretera fins al centre del Serengeti.
Em vaig retrobar amb alguns guies que ja m’havien vist feia pocs dies. No acabaven d’entendre què hi feia de nou per allà. Jo sempre els hi somreia i els hi deia que podria passar-m’hi mesos.
Vaig gaudir de nou de les sortides de sol al Serengeti, de dormir envoltat de sons intrigants i vaig tenir la sort de veure més lleons, hienes, elefants o hipopòtams. Però no va ser fins a l’últim dia, al Parc Nacional Tarangire, que vaig poder admirar una escena especial.
Entre les branques d’una acàcia hi havia una família de lleons dormint. Dues lleones adultes i els seus cadells d’uns quatre mesos. Primer dormien, però es van anar activant. Poques coses em desperten més tendresa que els petits lleons. Jugant entre ells o miolant.
Va ser una manera màgica d’acomiadar-me dels parcs nacionals del nord de Tanzània. Ja només em quedaven alguns dies a Tanzània, que aprofitaria per treballar una mica amb el blog i les fotos.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.