Setmana 2

Dels boscos d'Uganda a la sabana de Kenya

Uganda m’ha entusiasmat. M’ha agradat tant que em costa marxar. Deu dies se m’han fet curts. Això em fa pensar en el ritme del meu viatge. En si potser, ara que el viatge no té un final concret, hauria d’aprofitar més cadascun dels destins.

Però encara que ara tingui temps, el meu pressupost és limitat. Escollir visitar un territori, implica renunciar-ne a un altre. I a Uganda segur que hauria pogut trobar més naturalesa, nous paisatges i molta fauna; però pocs llocs em sedueixen com el Masai Mara. Per això decideixo anar cap a Kenya. Els felins són una de les meves debilitats, i allà les probabilitats de veure’n es multipliquen.

Quan penso en tot el que estic deixant de visitar, simplement m’ho apunto. Per no oblidar que sempre hi haurà motius per tornar a recórrer països on ja he estat. I, sobretot, per deixar de pensar en el que no he fet.

Prefereixo dedicar el temps a viure plenament les experiències que estic vivint durant aquesta ruta.

Els goril·les del Parc Nacional Mgahinga

Si hi ha hagut un moment inoblidable de la segona setmana d’aquest viatge, ha sigut l’oportunitat de compartir una hora amb un grup de goril·les de muntanya del massís de Virunga. És una experiència tan intensa, que és difícil de descriure-la amb paraules.

No vaig aconseguir moltes de les fotos que m’hauria agradat fer. Estava massa emocionat per pensar. Però em va importar poc. Havia fet realitat un somni.

Els últims dies a Uganda

Després d’haver vist els goril·les de muntanya, al següent dia vaig tornar al Parc Nacional Mgahinga. No vaig voler perdre l’oportunitat de fer una nova ruta pel parc, en aquest cas per buscar els endèmics cercopitecs daurats.

L’experiència no va ser tan emocionant, però veure aquests petits i inquiets primats va ser una gran manera d’acomiadar-me dels boscos d’Uganda.

Ja només em quedava anar cap a la capital. Però abans, vaig aprofitar l’última tarda per descansar i gaudir de l’entorn del bucòlic Llac Bunyonyi.

L’arribada a Kenya: Ol Pejeta i els últims rinoceronts del nord

La Fatu i la Naji són els dos últims exemplars de rinoceronts blancs del nord. Són el preludi a la probable extinció d’aquesta subespècie. Viuen en un tancat ampli, vigilades les 24 hores del dia. Quan van arribar a la reserva d’Ol Pejeta no sabien menjar herba. Provenien de dos zoos, on havien estat alimentades a partir de fruites i verdures. Per això, va ser necessari que convisquessin amb altres rinoceronts blancs del sud, per tal que reprenguessin a alimentar-se autònomament.

Vaig voler visitar aquestes dues rinoceronts sobretot per col·laborar amb el projecte de conservació d’Ol Pejeta. S’estan destinant molts recursos per intentar salvar aquesta subespècie de l’extinció. Només s’aconseguirà si poden implantar amb èxit els embrions que estan creant a partir del òvuls de la Fati i la Naju i el semen del Sudan, l’últim mascle de rinoceront blanc del nord, que va morir a Ol Pejeta. Aquests embrions s’implantaran sobre rinoceronts blancs del sud, ja que per diferents motius físics ni la Fatu ni la Naju podrien tenir un embaràs segur.

Ol Pejeta mostra una realitat dura i trista. Els humans continuem destruint la biodiversitat del planeta. Som l’origen de la sisena extinció massiva.

Però Ol Pejeta també és esperança. Cada cop hi ha més rinoceronts (blancs i negres) dins la reserva, i la fauna augmenta progressivament. Això ha fet que aquesta zona s’hagi convertit en un destí excel·lent per fer safaris. L’augment de visitants s’ha traduït en un augment d’ingressos, que es destinen en la conservació i el desenvolupament de les comunitats locals. Un exemple de turisme sostenible.

Al final del meu primer dia allà, coincidint amb la posta de sol, vaig tenir la fortuna de trobar un grup de lleones amb les seves cries. Estaven descansant al costat d’una bassa on hi havia un búfal mort. En silenci, vaig poder veure com els petits lleons jugaven entre ells i reclamaven atenció a les seves mares. Va ser un moment ple de tendresa. I la millor benvinguda a Kenya.

Buscant felins entre l’àrida sabana de Samburu

A uns 300 metres de l’allotjament on dormia a Samburu, vam trobar petjades de lleons durant el safari del següent dia. Dormir a una tenda a l’interior d’una reserva nacional és sempre una experiència molt emocionant. Durant la nit comença una melodia intrigant i difícil de desxifrar.

A la Reserva Nacional de Samburu hi ha uns paisatges i fauna molt característics. Palmeres i boscos fluvials, enmig d’ecosistemes àrids i semiàrids, creen un magnífic entorn. L’aigua és escassa. I sovint el seu riu principal, l’Ewaso Ngiro, queda completament sec. En aquests casos, només els elefants són capaços de trobar aigua fent profunds forats, que després utilitzen els altres animals.

Vaig acabar la setmana circulant per les polsegoses i caloroses pistes que recorren la reserva de Samburu. Apreciant la resistència i resiliència dels animals que sobreviuen a aquest parc. Capaços de sobreviure a la sequera sense precedent que s’està vivint allà durant els últims mesos. Una conseqüència més del canvi climàtic, que fa encara més extrems els climes del planeta.