Setmana 50
Del mar Atlàntic a la serralada dels Andes
Creuar amb dos dies de la costa d’Argentina fins la serralada dels Andes, em va permetre canviar d’entorn completament. Van ser gairebé deu hores de cotxe, per carreteres rectes envoltades d’estepa. Un paisatge monòton, que només durant l’última hora va començar a adquirir més verdor i relleu.
El tranquil poble d’Esquel, em va donar la benvinguda a la muntanya amb un clima més fred del que m’esperava. Durant el dia anterior una primerenca nevada havia deixat els pics que envolten el poble ben emblanquinats.
A l’endemà, tot i que el fred m’incitava a quedar-me més estona refugiat dins l’escalfor del sac de dormir, vaig posar-me amb marxa abans de la sortida de sol. Així vaig arribar al Parc Nacional los Alerces amb les primeres llums del dia. Aquest parc nacional, situat a la regió limítrof amb Xile, protegeix una àmplia extensió de boscos d’alerç o làrix.
Mentre circulava pel parc, vaig anar descobrint llacs i cascades. No vaig fer cap llarga excursió durant el dia, només petits passejos per apreciar alguns dels punts amb més encant del parc: com la cascada Irigoyen, la cascada Quebrada del León, el Lahuán Solitario o la Lago Verde.
La serenitat i majestuositat dels boscos em va acompanyar durant tot el dia. Hi havia molt poca gent dins del parc nacional, de manera que l’experiència va ser encara més immersiva. Sabia que a aquest parc no hi trobaria uns paisatges tan fotogènics i pintorescos com els del sud de la Patagònia, si no que la seva bellesa requeia en tots els detalls que amagaven els boscos, que jugaven un paper crucial en la preservació de la Reserva de la biosfera andino norpatagónica.
Vaig estar apreciant el color canyella de les murtes i l’escorça rugosa dels alerços; escoltant el cant dels chucaos i hued-hueds; i inspeccionant el fang a la recerca d’alguna petjada de puma, huemul o pudú. I encara que no vaig troba cap rastre d’aquests tres mamífers, sí que vaig poder veure una parella de coipús al Lago Verde. Una escena tranquil·la que em va convidar a aturar-me i a apreciar els ritmes de la naturalesa abans de continuar el meu recorregut.
Amb instants així, el Parc Nacional los Alerces m’havia ofert una gran benvinguda durant el retrobament amb els boscos i muntanyes de la Patagònia, els escenaris que es convertirien en els protagonistes de les futures setmanes del viatge.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.