ESPERES AL COSTAT DEL RIU

Per què salten els peixos?

Has passat mai un dia sencer al costat del riu? Només observar com flueix l’aigua. I descobrir tota la vida que s’agrupa al seu voltant. És una activitat senzilla. Però que emana molta pau.

Sempre he sentit gran fascinació per la llúdriga. Pel seu aspecte simpàtic i la seva habilitat nadadora. I sobretot perquè és una espècia amenaçada, força difícil de veure i perquè és sinònim d’un gran estat de conservació del medi. Per això, amb l’excusa de poder veure i fotografiar alguna llúdriga, m’agrada apropar-me als rius. Assentar-me a la ribera. I esperar…

De bon matí, quan encara no ha sortit el sol, és un dels moments més màgics. No fa vent. L’aigua es calma. Només s’escolten els ocells. I em concentro amb la superfície de l’aigua. Qualsevol moviment pot ser clau per descobrir alguna llúdriga abans que torni al seu cau.

Sovint no passa res extraordinari. Però la natura és sempre meravellosa. Quan la llum daurada comença a acariciar el paisatge, els reflexes a l’aigua són cada cop més precisos. Les fulles verdes de primavera creen tonalitats molt vives. I el soroll d’un peix que acaba de saltar em fa tornar a la realitat. Aleshores, sempre em faig la mateixa pregunta, per què salten els peixos?

De bon matí és fàcil veure volar algun bernat pescaire o un esplugabous. I quan estic de sort també algun rapinyaire. Com una parella de milans negres, que recullen branques per fer-se el niu, a un arbre ben a prop d’on m’he camuflat de bon matí. L’activitat al voltant del riu no s’atura mai.

Veig a contrallum un corb marí, amb les ales esteses després d’haver-se camuflat. Ja comença a fer més sol. No trigarà massa a estar sec de nou.

A la primavera els insectes i el pol·len s’apoderen de l’aire. I quan miro l’entorn amb els prismàtics tot es transforma. Tots els detalls passen a ser importants i tinc davant meu un nou món. Els insectes no paren quiets mentre un cuereta groga prova d’atrapar-ne algun.

Tot és molt senzill. Però quan presto atenció descobreixo detalls màgics.

Un nou matí boirós em regala uns instants preciosos. Un cabusset s’apropa a mi immers en l’ambient blavós que anticipa la sortida del sol. Tinc pocs segons per fotografiar-lo, abans que es cabussi i desaparegui.

La llúdriga sovint no apareix per enlloc. Però esperar-la, a la vora del riu, és sempre un privilegi. I sempre em queda el record dels instants en què he pogut veure-la…

La llúdriga a Catalunya: una espècie amenaçada

Des del 1995, quan es van reintroduir exemplars de llúdriga als rius de Catalunya, la situació d’aquest mamífer aquàtic ha millorat progressivament.

La conservació del seu hàbitat (rius,  llacs, llacunes i aiguamolls) és clau per la supervivència d’aquesta espècia. La presència de llúdrigues als cursos fluvials és un gran bioindicador de l’estat d’un riu.

La contaminació, la destrucció de l’hàbitat i la sobreutilització dels recursos hídrics han estat les principals causes de regressió de les seves poblacions. A poc a poc s’estan reduint aquests factors que amenacen les seves poblacions. Però encara hi ha molta feina per fer.

Actualment, el coipú, una espècie invasora procedent de Sud Amèrica, també és una amenaça per les riberes de Catalunya. Aquests animals, d’aspecte simular a un castor, han proliferat molt durant els últims anys. Són una amenaça real pels ecosistemes de les llúdrigues i la resta d’espècies que viuen al voltant dels rius.