Setmana 57
Avançant entre araucàries, els arbres prehistòrics
Fins al moment, la meva única preocupació a l’hora de travessar la frontera entre Xile i Argentina havia estat la col·laboració i amabilitat dels oficials. Ara, s’afegia una nova complicació: la neu.
Des de la regió de l’Araucania cap al nord, tots els passos fronterers travessaven els Andes, i en cap cas la cota màxima baixava dels 2.000 metres d’altitud. Tot havia quedat completament blanc després d’un temporal de cinc dies. Però per fi, semblava que el clima donaria una treva durant un parell de dies. Tota la maquinària dels dos països estava preparada per netejar les carreteres i obrir les fronteres novament.
Però abans de marxar de Xile, vaig aprofitar el primer matí de bon temps per conèixer el Parc Nacional Conguillio, terra de volcans i araucàries. Ascendir el volcà Sierra Nevada, extingit des de fa milions d’anys, era un dels punts imprescindibles de la meva ruta per Xile. Però vaig haver d’adaptar-me a la situació.
A causa de les recents nevades, part de la pista que travessa el parc nacional estava tallada i al llarg del camí hi havia gruixos de neu superiors als dos metres. Les condicions no eren les més segures per visitar el parc en solitari, i tot i anar acompanyat d’un guia no vam poder arribar fins al punt més alt de la ruta.
Em vaig haver de conformar amb les vistes des del segon mirador, a la meitat del camí. Una perspectiva diferent, menys oberta, però des d’on els plecs del paisatge i la boira dansant entre les araucàries també s’encarregaven de crear un decorat inoblidable.
Travessant la frontera pel Pas Pino Hachado
Arribar fins al Pas Pino Hachado no va ser un mer tràmit. Ni van ser hores de cotxe monòtones i somníferes. Va ser tot el contrari. Un dels recorreguts més escènics del viatge. Deixant enrere muntanyes, boscos d’araucàries i llacunes.
Des de Malipeucho, em vaig dirigir fins al petit poble d’Icalma. Un recorregut per una estreta i solitària pista sense asfaltar, envoltada de neu i d’araucàries. Encara que ja portava pràcticament mig any recorrent el sud de Xile i Argentina, sempre que començava a conduir per aquestes carreteres aïllades i de terra una certa incertesa s’apoderava de mi. Mai sabia si el camí continuaria estant en bon estat o si, sobtadament, em trobaria circulant per una carretera esgavellada.
En aquest cas, vaig poder avançar sense problemes fins a Icalma. On vaig aprofitar un petit espai per baixar del cotxe i apreciar la llacuna que delimita el poble.
Després de deixar enrere Icalma vaig conduir fins a Liucura, on hi havia la frontera xilena i començava la pujada fins al Pas de Pino Hachado, ara sí amb una carretera asfaltada i amb un estat impol·lut. Amb pocs minuts vaig ascendir fins als 2.000 metres d’altitud, i de nou vaig trobar-me en un paisatge protagonitzat per les araucàries. Uns arbres prehistòrics molt arrelats a la cultura i gastronomia de l’Araucanía.
Pocs kilòmetres després, un senyal m’indicava l’entrada al territori argentí. Aparentment, res havia canviat, però a mesura que començava a descendir vaig poder comprovar que el paisatge era força diferent a l’altre vessant dels Andes. Molt més sec i pedregós.
Començava una nova etapa del viatge.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.