Setmana 43

Portal Point (64°30′S 61°46′W)

Quan vaig pujar al vaixell de nou, vaig evitar entrar a l’interior de les cabines i em vaig quedar a la coberta. Volia continuar sentint el fred antàrtic, notar com la temperatura baixava a mesura que es ponia el sol. Abans d’acomiadar-me del dia, necessitava assimilar que feia uns minuts havia estat passejant pel continent Antàrtic. Em semblava increïble, quasi irreal, haver estat caminant pel màgic continent blanc. Deixant les meves petjades entre la pulcre neu de Portal Point. Podent observar foques de Wedell per primera vegada, envoltades d’un paisatge pristi. Tot era puresa i silenci. Bellesa en majúscules.

Ja havia guardat la càmera, però vaig afanyar-me a agafar-la de nou. El paisatge adquiria una tonalitat cada cop més freda i blavosa, i amb la claror que a l’estiu il·lumina la nit a l’Antàrtida, tot el paisatge semblava una pintura.

Estava completament captivat per l’entorn, quan un so inconfusible va captar tota la meva atenció. Balenes. N’hi havia cinc, i em va emocionar pensar que potser ja m’havia trobat amb alguna d’elles mig any enrere, entre les aigües de l’Illa Reunió.

Sóc incapaç de descriure aquell moment. Els minuts que van passar fins que les balenes van desaparèixer. Em vaig sentir infinitament agraït de ser allà. Sent testimoni d’una naturalesa inalterada. I desitjant que la humanitat sigui capaç d’adaptar-se per protegir l’amenaçat món natural. Del que sempre continuarem formant part per molt que ens n’allunyem.

Altres instants de l’arribada a l’Antàrtida

Tant de bo em pogués quedar allà durant mesos. Això és el que vaig pensar quan vaig veure les primeres muntanyes i icebergs de l’Antàrtida. Sabia que això era impossible, per això no vaig deixar de fotografiar i analitzar el paisatge. Intentant retenir tot el que veia. Com si així pogués allargar les hores o, potser, per poder retornar a aquests moments en un futur.

Cada minut a l’Antàrtida va ser especial. Molt especial. Però hi ha alguns instants que vaig viure durant aquesta setmana del viatge, que van ser encara més formidables:

Navegant el Drake entre aus marines

Encara que durant l’anada a l’Antàrtida vaig viure un Pas de Drake molt benvolent, amb onades de tres a quatre metres, vaig necessitar unes hores per acostumar-me al moviment del vaixell a mar obert. A mesura que guanyava estabilitat, em vaig animar a sortir a la coberta a fotografiar aus marines.

El Pas de Drake és el marc de la convergència antàrtica, una barrera biològica natural on les fredes aigües polars es submergeixen a sota les aigües més càlides del nord. Això genera una gran quantitat de nutrients, que sostenen la biodiversitat d’aquesta regió, i que atrau una gran quantitat d’aus marines antàrtiques. Moltes d’aquestes aus aprofiten els corrents d’aire que genera el xocs del vent amb el vaixell, i planegen ben a prop de l’embarcació. Així es desplacen pràcticament sense invertir energia.

Vaig meravellant-me observant moltes d’aquestes aus marines. Es movien amb una agilitat sorprenent entre les onades i l’aire. Canviant amb precisió mil·limètrica de velocitat i direcció.

Les primeres aus que vaig diferenciar van ser els albatros cella negra. Després, van aparèixer en escena un bon nombre de petrels gegants antártics. I, després d’unes hores més de navegació, vaig veure una de les aus més impressionants del planeta: l’albatros viatger. Aquest albatros és l’ocell amb més envergadura del planeta.

El meravellós Canal del Plata

Espero recordar sempre l’emoció de les primeres hores navegant entre les illes i muntanyes de l’Antàrtida. La immensitat d’aquells paisatges, que només representaven una minúscula part de tota l’extensió del continent més salvatge del planeta.

Durant el primer matí a l’Antàrtida, pel Canal del Plata, les balenes geperudes van acompanyar-nos durant una llarga estona.

Els pingüins de la Punta Palavert

Durant la segona jornada a l’Antàrtida, m’esperava un nou desembarcament a Punta Palavert. Abans de començar l’activitat, vaig llegir el programa diari per saber quin era l’atractiu d’aquest lloc. Allà, vaig trobar-hi aquesta descripció: “Punta Palaver es un punto en el lado oeste de la isla 2 Mogotes, en el archipiélago Palmer. El nombre surgió porque el lugar es el sitio de una colonia de pingüinos, con el ruido incesante que lo acompaña que se asemeja a la discusión profusa y ociosa que denota la palabra ‘palaver'”.

Semblava que per fi podria viure l’escena somiada de l’Antàrtida: caminar per la neu envoltat dels simpàtics pingüins.

Crec que les fotos parlen per si soles…