Setmana 42
De nou a Ushuaia
Quan, un mes enrere, vaig acomiadar-me de la ciutat d’Ushuaia i de l’Illa de Terra del Foc no pensava que tornaria a la ciutat de la fi del món en un futur pròxim. Després de gaudir del trekking del Massís del Paine, la meva intenció era travessar la frontera argentina i començar a conèixer l’altre costat de la Patagònia.
L’únic motiu pel qual podria tornar a Ushuaia de nou, era per embarcar-me en un viatge d’expedició a l’Antàrtida. Al setè continent. Viatjar a aquest territori, la reserva de naturalesa més prístina i gran del planeta, sempre havia estat un somni per a mi. Però pràcticament ho havia descartat del meu itinerari. Els creuers que, per pressupost, em podia permetre, eren tots amb vaixells grans, de més de 300 passatgers.
Viatjar així a l’Antàrtida, perdia part de la seva essència. A més, encara manquen regulacions sobre el nombre de vaixells que poden visitar anualment l’Antàrtida. De la mateixa manera que tampoc no hi ha regulacions sobre les seves dimensions (encara que sí que està establert que els vaixells de més de 500 passatgers no poden fer cap desembarcament). Per això, tampoc volia finançar activitats de grans operadors de creuers que han inclòs l’Antàrtida a les rutes mundials. Com si fos un destí més.
Sabia que tots els viatges a l’Antàrtida tenen un impacte negatiu al planeta. Especialment per les emissions de carboni que suposen navegar fins aquest territori llunyà, a mil quilòmetres d’Ushuaia. Així que, des del començament, m’havia centrat a buscar alguna empresa i vaixell que fossin tan responsables com fos possible.
La millor opció hauria estat navegar fins a l’Antàrtida en un veler. Hi ha algunes opcions cada any, però molt exclusives i força més cares. Eren opcions que sobrepassaven l’import que podia gastar-me, així que vaig haver d’abandonar aquesta idea.
Finalment, vaig acabar trobant un petit vaixell amb capacitat per a 90 passatgers. Era el M/V Ushuaia, un antic vaixell de recerca i investigació, construït per la NOAA (l’Agència Nord Americana d’Investigacions Oceàniques i Atmosfèriques). Posteriorment, va ser adaptat per tal de poder acollir a passatgers per l’agència Antarpply Expediciones, l’única agència Argentina que realitza expedicions a l’Antàrtida. Una petita empresa històrica dins del turisme antàrtic.
Viatjar amb ells seria la meva única opció, però novament els preus superaven l’import que estava disposat a pagar. La meva única esperança era que llancessin alguna oferta d’última hora, per omplir totes les places unes setmanes abans de la sortida d’alguns dels seus viatges. Tenia la flexibilitat per arribar a Ushuaia en un parell de dies.
No vaig deixar de revisar els preus, i a principis de gener, mentre buscava pumes al Parc Nacional de Torres del Paine, vaig llegir just el que estava esperant: una oferta amb el 50% de descompte per a un creuer d’expedició amb l’M/V Ushuaia cap al Mar de Wedell. Faltaven tres setmanes per a l’inici del viatge, així que encaixava perfecte als meus plans.
L’Antàrtida m’esperava!
Moments d’una espera impacient a Ushuaia
La ciutat d’Ushuaia i el meravellós entorn dels Andes Fueguinos ha estat l’escenari ideal per esperar i preparar un dels moments més esperats d’aquest llarg viatge. Vaig arribar a la ciutat de la fi del món uns dies abans de començar el creuer i, novament, vaig poder gaudir de tot l’encant d’aquest racó de l’illa de Terra del Foc. Vaig aprofitar un matí de bon temps per pujar fins a la Llacuna Turquesa i també vaig dedicar un dia a recórrer noves zones del Parc Nacional Tierra del Fuego. Allà, vaig tenir la sort de trobar-me amb dos dels representants de la fauna fueguina més emblemàtics: la guineu andina i el picot negre de Magallanes.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.