Setmana 41
Caminant entre la immensitat del Massís del Paine
Mentre començava a bullir aigua pel sopar, dins del petit “quincho” del refugi dels Perros, totes les converses ressonaven amb un mateix nom: John Gardner. Aquest alpinista britànic va contribuir a la definició de l’itinerari del Trekking del Massís del Paine, i es va batejar el pas de major altitud en el seu honor. L’endemà, arribaria el moment d’afrontar l’ascensió d’aquest icònic pas, situat a 1.200 metres d’altitud. Un ascens que, a primera vista, semblava assequible. No obstant això, es respirava certa incertesa, tothom era conscient que les condicions meteorològiques podien convertir el Pas John Gardner en un dels racons més hostils del parc nacional, sobretot quan el vent bufava amb força.
La pluja que havia estat caient durant tot el dia no ajudava a alleujar els ànims ni a confiar que l’ascensió seria còmoda. Amb la tenda de campanya encara mullada i la roba humida, no podia deixar de pensar com seria la pujada si continuava plovent.
Afortunadament, cap a mitja tarda, els guardes del refugi van compartir la predicció del temps, revelant una millora esperada. Durant el matí següent, fins a les deu, s’anticipava un interval de bon temps al Pas John Gardner. Semblava que tindria prou estona per superar-lo sense pluja ni vent.
En acabar de sopar, em vaig alegrar en notar que la pluja havia cessat. Vaig aprofitar l’ocasió per estendre la roba, sabent que amb el vent s’assecaria en pocs minuts, i em vaig animar a fer una passejada fins al glaciar dels Perros. No deixava de sorprendre’m la varietat de paisatges d’aquestes muntanyes. Descobrir-les a peu, al ritme de les meves passes, feia encara més especial l’experiència.
A la matinada següent, després d’una curta nit on el vent feia xiuxiuejava els arbres, vaig començar la pujada cap al Pas John Gardner abans de l’albada. Tot i que ja hi havia una mica de llum, dins del bosc encara costava distingir el contorn del camí, així que vaig començar a caminar sota la llum del frontal. En silenci. Desitjant que el temps em respectés durant la pujada.
A mesura que ascendia, el vent bufava amb més intensitat, tot i que de manera suportable. Proporcionava la quantitat perfecta d’aire per no patir, però permetent-me sentir la magnificència de la natura, la força mateixa de la Patagònia. Una hora més tard, els tons ataronjats de l’albada tenyien els núvols i les cims de les muntanyes més altes, creant un escenari tan captivador que em veia obligat a aturar-me cada pocs passos per seguir retratant el que veien els meus ulls.
En arribar al coll, em vaig trobar davant d’un dels escenaris més bonics de Xile. Tenia una vista privilegiada d’una petita porció del Camp de Gel Sud, la tercera extensió més gran de gel continental després de l’Antàrtida i Groenlàndia. Era un paisatge immens. Impossible de plasmar amb els píxels d’una fotografia.
Tot i que el fred m’instava a continuar, i iniciar el descens cap al Refugi Grey, vaig optar per quedar-me una estona més allà, gaudint de la llum i l’entorn. Llavors, com per art de màgia, va aparèixer un tímid arc de Sant Martí sobre el Glaciar Grey.
Quan els dits ja començaven a fer-me mal pel fred, vaig posar-me en marxa de nou, acomiadant-me del màgic Pas John Gardner, el tram més odiat i estimat del Circuit O. Jo, sense dubte, em vaig enamorar d’aquest tram.
Aquest post forma part del resum setmanal del meu llarg viatge, un viatge que he anomenat Quinuituq.