Carros de Foc (I): Caminem fins al refugi de l’Estany Llong

Espontàniament. Així és com vam decidir a mitjans de maig que a l’estiu faríem la ruta de senderisme Carros de Foc, una ruta circular que uneix els nou refugis de muntanya que hi ha al Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici. No ens podíem imaginar tot el que ens depararia. Però és la gràcia de fer coses noves. Tot és sorprenent. I molt fantàstic.

Mai havíem fet una ruta a peu de més d’un dia. Per això, els dies previs a marxar vam haver d’investigar una mica. No volíem pecar massa de “novatos”. Utilitzant la pàgina web oficial del trekking i l’aplicació de Carros de Foc (una aplicació no oficial, però molt útil), vam agafar tot allò imprescindible per caminar durant gairebé una setmana. Roba bàsica (samarretes, pantalons i roba interior), alguna peça d’abric i impermeable, una mica de menjar i el sac de dormir eren el gruix principal de la motxilla. Sembla poca cosa, però cada motxilla superava els dotze quilos. A més, jo també portava tot l’staff de la càmera: objectiu, bateries i el trípode. Pobres, les nostres esquenes…

I així ben equipats, vam marxar el dissabte 15 d’agost cap a la vall d’Aran. Marxàvem amb l’objectiu clar de completar Carros de Foc amb sis dies. Honestament, no és pas una gran marca. De fet, gairebé tothom el fa amb cinc o sis dies. Però vam preferir tenir temps de sobres en cada etapa. Volíem assaborir cada pas que féssim.

Després de poc més de tres hores de cotxe, vam arribar a Barruera al migdia. Allà vam dinar el menú del dia a la Llebreta, que vam trobar un pèl car pel que era. Mentre menjàvem va començar a diluviar. Sabíem que les previsions de temps no eren bones, però no esperàvem aquesta rebuda. Per això, mentre gaudíem de les postres, van assaltar-nos els dubtes. Haurem de caminar tots els dies amb aquesta pluja? Anirem tot el dia amb el ponxo posat… Anàvem repetint. Ara bé, teníem ben clar que no ens faríem enrere.

Un cop al cotxe, on vam arribar ben xops, ja vam anar cap al pàrquing de la Palanca de la Molina, des d’on sortiríem cap al refugi de l’Estany Llong, el punt de partida del trekking. Per anar fins al refugi des del pàrquing s’han de caminar onze quilòmetres o agafar el taxi 4×4 fins al Planell d’Aigüestortes i després caminar poc més de quatre quilòmetres. Just al aparcar, la pluja va aturar-se. I se’ns van esvair tots els dubtes: aniríem caminant fins a l’Estany Llong.

Vam carregar-nos les motxilles i ens vam posar a caminar. Mentre fèiem els primers passos i ens acostumàvem a la càrrega afegida de la motxilla, vam reflexionar sobre el temps. Semblava que, fins i tot, acabaria sortint el sol. I, la veritat, no sabíem com interpretar-ho. Potser era l’únic respir que la pluja ens donaria durant la ruta. O bé, era un indici de que la previsió del temps pels pròxims dies, pluja i més pluja, era errònia. Durant la pujada des del pàrquing fins al Planell d’Aigüestortes, d’uns set quilòmetres, vam notar com ens apropàvem al Parc Nacional. Una vegetació exuberant, on hi destacaven els lliris del Pirineu , ens envoltava. I l’aigua cobrava protagonisme amb el Llac de la Llebreta i la cascada de Sant Esperit.

Sense adonar-nos-en, vam plantar-nos al Planell d’Aigüestortes, segurament un dels punts més típics del Parc Nacional. Des d’allà només vam haver de seguir el senzill camí fins el refugi. Vam passar pel panell Gran, els prats d’Aiguadassi i després vam seguir el curs del riu Sant Nicolau. No és un camí gens exigent (només l’última part fa una mica de pujada). Així que vam dedicar-nos a gaudir del paisatge i dels preciosos entramats que formaven els petits rierols. Quin entorn tant meravellós!

Poc abans de les sis vam arribar al refugi de l’Estany Llong. Tots teníem l’esquena carregada, per la falta de costum. Però teníem la ment ben fresca. Estàvem entusiasmats davant del que ens esperava: 55 quilòmetres circulars i 9200 metres de desnivell per uns paratges de fantasia. Què més podíem demanar?

Al entrar al refugi, vam anar a buscar el mapa, el forfait (que hauríem de segellar al passar per cada refugi) i una gorra. Tot estava inclòs al preu de la inscripció que havíem fet al maig, juntament amb la reserva dels refugis. Sobretot la reserva dels refugis cal fer-la amb antelació, ja que s’omplen molt ràpid. I, al fer-la, es pot decidir si també es vol fer la inscripció formal al Carros de Foc Open, encara que no és obligatori, per obtenir el forfait, el mapa i la gorra.

Durant la tarda, ens vam  familiaritzar amb el funcionament del refugi. I vam ser testimonis de la gran germanor que s’hi respira. Ens van explicar que per dutxar-se amb aigua calenta calia pagar uns dos euros. L’altre opció era la dutxa d’aigua freda, que era gratuïta. També vam aprendre que el sopar als refugis és a les set. I és molt abundant. Porten tres plats i les postres. A més, es pot repetir de gairebé tot. Qui deia que a la muntanya s’hi passa gana?

Amb la panxa ben plena, mentre la majoria de gent preferia quedar-se al refugi jugant a cartes o descansant, nosaltres ens vam posar les botes de nou. Sabíem que a la muntanya les postes de sol són magnífiques. Així que vam caminar dos minuts fins a l’Estany Llong i vam esperar que el cel i els núvols fessin la seva feina. I així va ser. Un sol preciós va acompanyar-nos durant una bona estona. Estàvem completament sols en un entorn idíl·lic. Gaudint d’un espectacle que, per mala sort, no era etern. Quan la foscor ja ho envaïa pràcticament tot, vam tornar al refugi. Encara no havíem començat Carros de Foc i l’experiència ja havia valgut la pena…

Algunes dades pràctiques

• La pàgina web de Carros de Foc (http://www.carrosdefoc.com/) és molt útil per preparar la ruta. Des del portal es poden fer les reserves dels refugis (imprescindibles) i comprar el forfait (no obligatori).
• Als refugis, s’hi pot dormir, esmorzar i sopar. I també es pot demanar el picnic per dinar. En funció d’això variarà el preu. A l’Estany Llong nosaltres hi vam sopar, dormir i esmorzar. El preu per persona van ser 37 euros.